«M’agrada imaginar Caterina Albert i Paradís, nom real de Víctor Català, com a part d’una germandat de dones insòlites de la qual també en formarien part Jane Austen, Emily Brontë, George Eliot, Emily Dickinson, Emilia Pardo Bazán, Mercè Rodoreda i tantes altres. Dones que van escriure en un món d’homes, que van imaginar estratègies per continuar amb les seves activitats quotidianes malgrat les dificultats, que van pagar el seu atreviment amb vides solitàries, diferents, encara avui misterioses, molt allunyades de la majoria de les dones del seu temps. Autores que van desconcertar, escandalitzar o espantar la majoria d’homes de la seva època, inclosos, és clar, els seus col·legues intel·lectuals, especialment aquells que més es vantaven de la seva condició. […] Les seves paraules, les expressions i la seva atenció al detall ens transporten a una Catalunya passada, en gran part desapareguda, que contrasta amb els assumptes en els quals se centra, tan avançats al seu temps que semblen extrets d’una sessió parlamentària d’ahir mateix, o d’una llista de xacres de la societat que ens ha tocat viure als habitants del primer quart del segle xxi. I és que els relats de Víctor Català semblen escrits per als lectors actuals més que no pas per als de finals del segle xix o principis del xx.» Del pròleg de Care Santos